"Un Lugar para quedarse"

“UN LUGAR PARA QUEDARSE” perSam Mendes

La pel·lícula “Un lugar para quedarse” dirigida per Sam Mendes té una relació directa amb la temàtica de la família, ja que es tracta d´una parella jove, primerenca perquè van a ser pares d´una nina i que quan en Verona, (la xica) està embarassada de sis mesos, i en Bart decideixen fer un viatge al voltant de EEUU, perquè no tenen el suport de la família d’en Bart (xic) en la seva ciutat perquè els pares d’en Bart es traslladen a Bèlgica. El viatge es du a terme a les següents ciutats: Phoenix, Tucson, Madison, Montreal, Miami i finalment arriven al seu destí final.

Aquesta parella decideix anar a aquestes ciutats perquè en cadascuna d´aquestes tenen o bé amics d´ella o d´ell, i els amics tenen un tipus de família. Na Verona i en Bart van cercant el tipus de família que és més identificable amb ells  i amb la família que ells volen formar.

Una volta he fet una petita resecció de la història, per tal de ambientar la temàtica vull fer una mica de reflexió.

En primer lloc vull analitzar la parella formada per en Verona i en Bart. Des del meu punt de vista, és una parella una mica immadura, ja que no tenen clar el que volen a 3 mesos de néixer la seva filla. Ells mateixa reconeixen aquesta immaduresa perquè en la pel·lícula diuen que els hi falta lo més bàsic, el no saber viure la vida i surt la paraula “pringados”. A més a més, aquesta parella no tenen el suport de la família i pareix que es senten una mica perduts, insegurs, la qual cosa fa que emprenguin un viatge, com diria jo, de descoberta. Na Verona no té pares i en Bart, com ja he esmentat, si que té pares però aquests decideixen traslladar-se a Bèlgica. Na Verona mai parla de la seva infància ni dels seus pares, pareix que li dol tant que no vol recordar-los, i es veu molt reflectit quan visiten la germana d´ella i li ho recrimina la seva germana na Elena.

A mesura que tots dos van ciutat per ciutat, van experimentant diferents estils educatius familiars, que ara vull analitzar una miqueta:

      Phoenix: són uns amics de na Verona, parella formada per un home i una dona amb dos fills. Aquesta és una parella una mica boja i que no crec que doni un bon suport als seus fills, per a mi, no tenen una bona cura del fill i la filla, ja que no són un bon model educatiu per als fills. Els hi falten al respecte verbalment en tot moment raspallant-se en que no s’adonessin  del que diuen perquè estan al seu món. Crec que els infants tenen una gran capacitat per adonar-se de tot, i que no es que no escoltin sino que no volen escoltar.  Veuen molt i no crec que cobrissin les necessitats dels seus fills.  No podem obligar que la família té una funció socialitzadora, com a grup de control i aquests pares són totalment negligents en aquest sentit, perquè els estan ensenyant a ser burlons, a no respectar a les persones, ja que la família ofereix un model d´imitació i els infants actuen com un mirall dels seus pares. A més a més els protagonistes arriven a la conclusió que les parelles no es volen com ells ho fan.

      Tucson: En aquesta ciutat viu la germana de na Verona, na Grace, i la veritat que es veu a la parella molt agust amb aquesta. Es nota que na Verona al estar en contacte amb la seva germana tornés a la seva casa però no físicament sino espiritualment. La família és la que ens dona suport, o per lo menys, la que deuria donar-nos-li, la que ens escolta, la que sempre està  quan nosaltres ho necessitem, i aquest vincle afectiu es nota en la relació de les dos germanes. Es veu clarament com la seva germana és l´única família que té i que li serveix de nucli social de descans, perquè es nota que es acceptada per la seva germana.  Però no sé quina és la raó per la qual, en Bart i na Verona no es queden a Tucson.

      Madison: visiten una amiga de la infància de en Bart. 

Aquesta té una família formada per ell, un home amb dos fill. Tenen un estil educatiu basat en el moviment continu (fer abraçades contínuament als infants, demostrar l´amor a tota hora…etc.) Aquesta parella no té cap límit, inclús mantenen relacions sexuals davant els seus fills. Crec que açò és realment espantós, els infants no poden veure segons que coses, són nins petits però que s´enterin de tot. Quina imatge tenen de la infància? Com a infants que no se n´adonen de les coses del seu voltant i que no tenen conseqüències? Com ja sabem si hi ha conseqüències, en el control d´impulsos, baix nivell d´autoestima, dificultats d´assumir responsabilitats….etc. En Bart i na Verona se´n van espantats després de discutir acaloradament amb aquesta parella una mica estranya.

      Montreal: En aquesta ciutat tots dos visiten uns amics de la universitat, que són casats i que tenen molts fills adoptius, ja que la parella no poden tenir fills (la dona avorta 5 voltes involuntàriament). Es tracta d´una família que tenen uns bons vincles amb els seus fills i que busquen temps per a estar tots sols. Crec que és important que les parelles busquin temps per a elles, tenir cura de la parella és molt important per sentir-se persona individual també, no sols pare o mare. Per en Verona i en Bart són una família ideal i els agrada la idea de viure proa d´ells i consolidar les seves arrels aquí però en Bart rep una cridada del seu germà i tenen que marxar cap Miami.

      Miami: viu el germà d´en Bart, que té una filla i que la seva dona, na Elena, els hi ha abandonat. Podem veure un altre tipus de família, i que el pare sobre protegeix a la filla per a que no pateixi. L´experiència en Miami fa que en Bart i na Verona experimentin la realitat que els envolta, que parlin des del cor, i que reflexionin al voltant de tot el que ve d´ara en davant. En Bart experimenta inseguretats i na Verona l´anima, li diu que sempre estarà  (recordem que la família és la que ens té que donar suport etern) i li diu que mai el deixarà. En Bart li diu que ell sempre la voldrà.  En aquest moment, tots dos es prometen coses amb una mateixa finalitat, que la seva filla sigui feliç, escoltar-la quan tingui por, implicar-se en les seves baralles…etc. A partir d´aquest moment, na Verona comença a parlar de la seva família, dels seus pares, i comença a contar-li a en Bart una història d´un taronger que tenien a la seva casa. Pareix que ella s´obri. Aquesta experiència els duu al seu destí final.

      Casa: arribin a la casa familiar de na Verona. Veuen el taronger de la història que la nit anterior havia contat, i comença a reviure tot els moments feliços que ha viscut allà a la seva infància i decideixen viure allí i formar la llar que volen per a la seva filla.

Ells al llarg de tot aquest viatge van cercant el que no tenen, una família que els identifiqui, i finalment, el que necessitaven era obrir-se, parlar, sentir tot dos, i parlar de les seves pors, les seves emocions, i quan ho fan, és quan poden arribar al seu llar. El seu lloc de referència, ella troba aquest espai com un espai personal.

Jo crec que na Verona estava passant el seu dol i que s´ha enfrontat a les seves pors quan pren aire i traspassa la porta de la casa familiar. De vegades, les nostres pors, inseguretats no ens permeten avançar cap endavant i necessitem aturar-nos per tal de continuar una nova etapa. 

Aquesta parella es dona conte de lo important que és ser pares, i en tot moment busquen un futur millor per a la seva nina, a més a més es nota que tots dos desitgen la seva futura filla, la qual cosa veig que és molt important, a pesar de les dificultats que ells tenen, sempre tenen una mateixa finalitat: la seva filla i l´amor d´ell dos, ser les seves persones de referència i ser unes figures d´afecció segur, a pesar de la seva joventut, i de pensar que són uns fracasats. A més a més és molt identificatiu que ells dos diguin que el que saben és que li donaran a la seva filla tot l´amor.

Com ens diu Félix López és molt important cuidar el nadó ja dins del ventre, preparar el part,acceptar incondicionalment el fill i estimar-lo i ser uns bons cuidadors, són els pilars fonamentals per ser les figures d´afecció dels infants i en conseqüència a mode de reflexió, penso que aquesta parella de la pel·lícula, compleixen amb totes aquestes característiques sense oblidar-se mai de l´estima, a més a més recorde en aquest moment que per a na Silvia Palop, l´estima és l´emoció mare i crec aquesta parella, a banda de ser una mica inmadura i amb un atac de pànic, s´estima moltíssim i van per el bon camí.

Activitat 6: Família

Aquesta entrada de bloc va al voltant de la família, el que és per mi, i el que vull és reflexionar al voltant de la meva primera definició i els nous continguts que avui he après.

Vull compartir amb tots els que esteu llegint les meves sensacions, la definició de família que jo havia definit en un primer moment quan el meu mestre ens ho ha demanat: “ Família és un grup de persones que estan unides mitjançant un vincle molt fort que li dona identitat pròpia, per la qual cosa la resta de persones li identifiquen com a un grup, el qual té que satisfer les necessitats de tots els membres,  on cada individu de la família té un rol establert”.

Però reflexionant al voltant de la meva definició, i amb les aportacions tant d’articles, lectures i les presentacions de classe, el meu concepte de família es queda molt curt, ja que la meva definició és molt àmplia, per exemple, jo que soc Valenciana, una falla la podria definir de la mateixa manera que he definit la família, com a grup de persones amb un vincle fort (la pròpia falla, amb una germanor entre tots els membres), es satisfacin les necessitats (ser membres d´una falla, sopar, dinar al casal, tenir un monument,  eixir al pasacarrer...etc.) i on cada individu té un rol determinat ( hi ha un tresorer, un delegat de festejos, fallera major, president, la cort...etc.). És curiós, però jo m´he quedat igual, i he pensat que en què és diferència dons la definició de família?  La diferència és de vital importància, les funcions de la família (reforç, afectives, fisiològiques, econòmiques, culturals, educatives) i mitjançant aquestes funcions complir amb unes necessitats bàsiques. A més a més , vull esmentar la definició que m´ha agradat moltíssim i que hem vist a la presentació de classe “ una família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia.”  

La veritat és que aquesta última definició de família és fantàstica, perquè és la pura realitat, i a més a més, ens fa reflexionar una mica quan ens diu la frase que viuen en la mateixa casa, ja que ens està dient entre paraules, que es té que compartir un espai.

A més a més, des del meu punt de vista, la família és una institució molt important, per no dir la més important, ja que totes les persones necessitem recolzar-nos en la nostra família, i moltes voltes, quan veiem persones amb desequilibris emocionals és perquè no han tingut un bon recolzament de la família, o per exemple, enllaçant en els temes anteriors, el vincle que han creat amb la seva família no és un vincle segur. És la institució més important, jo com a mare, perquè penso que la família es comporta com a un model per als infants, i que els nins i nines imiten i tenen una identificació total, ja que com he dit abans, el grup-família dona identitat a tots els membres del grup infants i els socialitza, ja sigui per imitació com estem parlant, per interaccions amb el context d´afecció o per educació emocional directa intencionada (amb una intenció clara de la família).

Llegint a Félix López, concretament "dando vueltas sobre vueltas: Ejes para dar vueltas", podem veure com ens afirma aquest autor que ser incondicional amb els fill és la millor base de la seguretat.

A continuació vull mostrar aquest vídeo que la primera volta que el vaig veure em vaig quedar impactada, i hem va fer reflexionar al voltant del meu paper com a mare:

 

Els infants imiten i com a conseqüència, ensenya com es té que reaccionar davant diverses situacions. A més a més, podem enllaçar-ho amb l´actuació del mestre, per als infants serem un model a imitar i per lo tant, el seu reflex.

A més a més, tots nosaltres quan pensem en la família, relacionen la família amb la confiança, on les persones estan agust, on parlem i participem activament perquè tenim la confiança que he esmentat. Per exemple, en el meu cas, que ja fa molts anys que ja no visc a la casa familiar de la meva mare, per molts anys que estigui casada amb la meva casa pròpia, quan arribo a Alzira, a casa de la meva mare, arribo a CASA, on sempre estan ahir quan els necessito, on me coneixen, on estic agust i soc jo.

Quan parlem de família, avui dia tenim que referir-nos a tots els tipus de família, tradicional, monoparental, homosexual, reconstituïda, llar extens, divorciades, d´acollida, compartida...etc.

Tenim que obrir la ment, i sabre que existeixen molts tipus de família, i que a l´escola ens trobarem tot tipus de família amb els seus problemes i les seves particularitats. Tan mateix, cada família tindrà el seu estil educatiu, el estil de comportament dels pares i que tenen conseqüències en el desenvolupament dels infants. A continuació visionem aquest vídeo que ens parla dels diferents estils educatius: pares autoritaris, democràtics, permissius, negligents.

Jo crec que les famílies normalment no tenen un rol establert sinó que hi ha una tendència de comportament, i crec fermament que en moltes ocasions venen produïts aquests models per no saber posar els límits als infants. Els límits són necessaris, crec que els infants necessiten tenir-los i que els hi dona tant seguretat, com confiança.

Vull esmentar que quan parlem de límits, mai parli de càstig físic, i penso que els límits es tenen que donar dialogant, amb l´actuació de les nostres accions, amb la mateixa línia familiar, límits en equip, i acord sempre a l´edat dels infants, límits sempre des del afecte. És important que els infants aprenguin a frustrar-se, a tenir límits, a poder saber quines emocions desenvolupa aquests límits.

Per finalitzar nomenar un concepte que no sabia, era el de la disciplina inductiva, que és aquella en les que les normes es basen en les raons i es consensuen entre qui mana i qui té que obeir.

Després de llegir al voltant del tema i d´investigar per la xarxa el què és una família, crec que la paraula clau és que és que es tracta de la institució més important per a les persones ja que té en seu nucli unes funcions fonamentals, i que les persones som un mirall de les nostres famílies, que com a futures mestres tenim que tenir molt en compte a les famílies per conèixer als nostres alumnes, que mitjançant les entrevistes amb aquestes podrem traure moltíssima informació dels infants, dels estils educatius, etc. Que el que volem no és canviar a les famílies, que el que volem sempre serà el millor per als seus fills i els nostres alumnes, ajudar a veure unes altres alternatives quan pensem que no estan actuant correctament, per exemple, amb escola de pares, xarrades on totes les famílies expressin els seus sentiments, les seves experiències. A més a més, hem de tenir molta cura amb el currículum ocult ja que actualment no tindre la típica família nuclear i tradicional, sino que estem oberts a veure altres modalitats. Jo per exemple, a la meu treball com a monitora de menjador, tinc un nin amb dues mares, una nina amb una ordre de allunyament del seu pare, una altra nina amb dues mares també, altra nina amb pares separats...etc.

Tan mateix he pogut assolir més el que significa el vincle segur, ja que depèn molt de l´actuació dels infants, el poder separar-se dels pares, el poder estimar als altres (la mestra, la resta dels companys...etc.), la veritat m´ha fet reflexionar molt. Però no vull parlar molt d´aquest tema ja que ja hi parlaré quan parli de la resiliència.

Per acabar fer una reflexió al voltant del que està passant a les famílies actualment, en relació al comportament no adaptatiu dels seus fills, que desenfoquin en una conducta desfavorable en l´escola. Estem ja més que acostumats a llegir noticies als diaris, veure-les al tele diari (agressions, bulling...etc.) però perquè està passant açò? És realment preocupant aquest tipus de violència i penso que hi poden existir moltes raons però que una de les més significatives és l´educació o el tipus d´educació que ha rebut aquest infant, en moltes ocasions ha tingut molt més poder de decisió que els seus propis pares. M´he estic referint a no posar els límits que tocaven (que ja he esmentat anteriorment), els han deixat fer bé per amiguisme com he pogut llegir a la lectura de “Retrato de dos modelos de família” , o per por a desenvocar en un comportament que no volen dels seus fills per vergonya (pataleta), per ser massa permissius,etc. Es moment de reflexionar en els problemes de tenir als seus sense frustracions, sense límits, amb excés de reforços conductistes que tenen nins dependents. Parlo dels estils hiperprotector i el democràtic-permissiu. Vull deixar la porta oberta per a fer una petita reflexió a tots els que esteu llegint el meu bloc  en aquests moments. Gràcies!