FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D´ENSENYAMENT- APRENENTATGE

http://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/6085668928/

Avui vaig a parlar dels factors que intervenen en el procés d´ensenyament, concretament de la interacció mestre-alumne. Sempre hem escoltat la típica frase que diu que aquest mestre té mania a aquell infant o cosses d´aquest tipus, però què hi ha de veritat darrere d´aquesta frase? Després d´estudiar aquest tema m´he adonat que tot el que jo pensava realment era ben cert. Les expectatives que el mestre té de cadascun dels infants tenen molt de pes. Hi existeixen 3 fases: 

1. La primera fase parla de l´expectativa sobre el rendiment futur dels infants basant-se en informacions anteriors. Realment jo he pogut veure aquesta primera fase en la meva experiència.

 Recordo la primera vegada que vaig tenir a la monja Sor Antònia, les seves primeres paraules cap a mi van estar que tindria dificultats amb les matemàtiques com la meva germana. Aquestes paraules hem van suposar estar totalment bloquejada a les seves classes perquè no les vaig rebre amb molta alegria la veritat. També recordo a una nina que tenia problemes econòmics i que duia l´uniform molt vellet i que la mestra realment no és que la rebutjarà sinó que no prestava l´atenció que aquesta nina necessitava i no la integrava en el grup. 

2. En una segona fase, hi apareixen les expectatives que el mestre té al voltant del aprenentatge dels infants. La manera en que les mestre o mestra es dirigeix cap a l´alumne crec que és de vital importància. 

Penso que és fonamental que els infants es valoren d´igual forma i que la interacció de mestre cap ells no sigui un punt de desmotivació o d´etiquetació. Recordo perfectament a la meva vida escolar, mestres de tot tipus, mestres realment bons i mestres que bé, no haurien de estar en contacte amb infants, de tot cor ho dic. 
Tots nosaltres quan hem estat infants érem especialistes en llegir gestos, cares, paraules…etc. i de segur que tot el que estigui llegint el meu bloc en aquest moment podrà recordar les seves vivències i veure quanta raó hi han en les meves paraules ara mateixa. Jo recordo les actituds d´afecció de alguns mestres a aquells nins i nines que eren super bons en classe i que es portaven bé Tanmateix recordo les actituds d´indiferència cap als infants que eren més passius, problemàtics i xerradors. 
La actitud de preocupació d´aquells mestres que es preocupaven dels infants que s´esforçaven molts però tenien un rendiment baix i sobre tot recordo l’actitud de rebuig cap als alumnes que no feien res i que no es portaven molt bé la veritat. Els mestres els col•locaven a la darrera fila i problema solucionat. No es preocupaven de esbrinar què passava, ni perquè no volien atendre…. Però el que jo penso és que s’avorrien la gana amb les explicacions magistrals d´aquelles religioses o mestres de l´escola tradicional.

3. En l´última fase, segons el tractament que els nins rebran, aquests infants s´adaptaran a les expectatives dels mestres. 
Tots assumíem els rols que ens hi donaven aquells mestres. 

Vull esmentar que tinc un molt bon record de la meva infància a la meva escola, encara que jo assistia a una escola tradicional, religiosa i amb moltes regles però que encara així curiosament tenia una relació boníssima amb les famílies, i això ho peraltàvem nosaltres. Hi existia una preocupació constant per tots el infants que hi convivien en l´escola la Puríssima de la ciutat d´Alzira.  Recordo les reunions de les famílies i sobre tot la bona relació de la meva mare amb totes i cadascuna de les meves mestres. He de reconèixer que aquesta situació en donava seguretat. 

Crec que podien haver estat més connectats els meus sistemes amb el context escolar però donada que era una altra època no podia ser. 
No recordo pas el meu pare anar a una tutoria de l´escola. No recordo cap pare anar a l´escola. Tampoc recordo que la meva família sabés el que jo savia fer, i si recordo el moment de l´avaluació com un moment terrible! Al llarg de la meva infantesa vaig tenir tot tipus de mestres, amb personalitats diferents però si bé és cert, que la majoria de les meves mestres mostraven característiques afectives i emocionals i alguns amb més característiques d´intel•lectuals i directius. 

Des del meu punt vista crec que un mestre té que estar molt ben preparat, ser competent, amb una formació esplèndida però amb un alt grau d´empatia i molt afectiu. Crec que els mestre d’avui dia ha de tenir qualitats dels dos extrems esmentats. 

En quant al rol del mestre, jo vaig viure amb l´existència de mestres autoritaris, crec que per l’època en la que vivíem on regnava l´escola tradicional i on aquest rol era el normal. És contradictori, per que quasi totes les meves mestres eren afectives però al mateix temps tenien un rol autoritari que empraven el càstig. Una mica estrany. Crec que aquest rol no hauria d´existir però desgraciadament, en aquesta època en la que estem , hi trobem mestres amb aspectes autoritaris. 

El rol democràtic del mestre és el que tots i cadascun de nosaltres hauríem de fomentar des del meu punt de vista clar, un mestre que no sigui pasotista com el laissez-faire, que valori el procés d´aprenentatge i no les personalitats del infants, un mestre que fomenti la comunicació de tots els infants i que fomenti la metacognició. 

Quant un grup aula està governat per un mestre autoritari com era el meu cas, quan aquest mestre eixia a secretaria o a per alguna cossa, tots els meus companys i jo, ens descontrolàvem, ens tiràvem boles de paper, ens espinyàvem..ets. Ara sé que el que ens passava era que necessitàvem un altre tipus de mestre, que ens deixés parlar, expressar-nos i sobretot que acceptés els nostres errors. Jo tenia una por terrible a equivocar-me i aquesta vivència estic segura que no la faré viure als meus futurs alumnes mai. 

Actualment treballe a un menjador escolar i intenti no tenir cap mena de diferències entre tots els nins i nines. Intent que tots tinguin la mateixa confiança en mi per a dir les cosses i intent no tenir idees prèvies d´ells. 

La nostra societat està en constant canvi i en conseqüència també els rols dels mestres, encara que hi trobem en l´actualitat mestres amb alguna pinzellada autoritària però penso o vull pensar que la professió docent està evolucionant cap a millorar aquests processos d´aprenentatge.

La controvèrsia actual pot ser que alguns mestres que tenim, no tinguin el seu rol de mestre definit, la qual cossa crea molta inseguretat per no saber què funcions té que tenir un mestre, el que s´espera dels mestres i quin estil d´ensenyament té que tenir...etc.

En aquest sentit, existeixen diferents estudis per tal de investigar si els estils d´ensenyament repercuteixen o no en la qualitat de l´ensenyament.

Podem destacar:

      Estudis de Flanders: qüestionaris que analitzaven les relacions entre mestres i alumnes. Van constatar que hi han millors resultats quan el mestre fomenta un clima agradable, si té en compte les seves opinions, si exposava preguntes per a les investigacions internes dels alumnes...etc.

      Estudis de Bennet: qüestionaris per relacionar als mestres dintre de dos grans blocs:

o       Els mes progressistes: agrupacions flexibles, motivació intrínseca, més protagonisme de l´infant.

o       Els mes tradicionals: tot el contrari, fomenten la motivació extrínseca, molta preocupació per controlar l´aula...etc.

Reflexionant al voltant d´aquest punt, puc constatar que ja es veuen com les diferències de l´escola tradicional i l´escola constructivista. Jo vaig assistir a l´escola tradicional i vaig tenir molts professors que eren totalment tradicionals, el recordo perfectament però sí es veritat que vaig tenir una sola mestra que la podria encaixar amb el bloc dels més liberals i progressistes. Recordo la motivació que va causar en mi, m´agradava aprendre i va ser una forma molt autònoma, vam treballar en grup, cossa impensable en aquella època, vaig desfruitar moltíssim en aquelles classes d´història i tinc a la senyoreta Carmen al meu cor de veritat que sí.  Ens va donar la possibilitat de anar fent col·leccions de cromos d´història. Vam fer com una espècie de llibret col·leccionable de cromos que ens els canviàvem entre els companys si els teníem repetits. Vam fer treballs en equip i sempre tenia la capacitat d´escolta per tots i cadascun de nosaltres. Van veure pel·lícules...etc una quantitat d´activitats que feien que tots els al·lots desitjarem tornar a les seves classes. Recordo també a tots els altres mestres, amb estima, si, és veritat, però els recordo com a mestres i ja està.

      Estudis de Rosenshine i Stevens: que es van centrar en el comportament instructiu del mestre i de si hi havia una correlació amb el rendiment dels alumnes. Es van fixar en 6 estratègies:

o       Es molt important com es presenten els continguts..

o       La pràctica supervisada de l´alumne per part del mestre: orientació, comprovació i comprensió del  mestre.

o       Revisió del treball assignat

o       La retroalimentació a partir de les correccions.

o       La pràctica independent de l’alumne

o       Les revisions globals per part del mestre.

Crec que és una de les tasques més difícils dels mestres, el saber quan i com presentar els continguts . Si presentem un material atractiu, motivador, i si es el moment més adequat per donar aquests aprenentatges. Està clar que mitjançant fixes o llibres de text és molt complicat. Vivim en uns entorns molt enriquidors, jo estic segura que aprofitaré tots els espais, entorns, obrir l´aula per tal de motivar els alumnes. 

Tenir una visió amplia, no únicament un únic camí. Acceptar els camins que agafen els nostres alumnes, partir dels errors i aprofitar-los per aconseguir els nous aprenentatges. Corregir les tasques, perquè sino per que manes les tasques? Els infants si tenen una retroalimentació dels seus treballs poden tenir un aprenentatge correcte i d´aquesta manera saber el que sap o no fer i tenir la possibilitat de cercar unes altres vies. Es d´aquesta manera com aconseguirem nins i nines cada cop més autònoms, amb més autocontrol i estic segura que podran fer les seves assimilacions i acomodacions per tal de portar aquests aprenentatges a les seves ments, donar-los estructura per a posteriorment poder utilitzar-los en nous aprenentatges. Per tal de fer tot aquest procés, el mestre pot ajudar amb un recordatori total de tots el continguts vistos, per exemple després d´un projecte.

Jo no recordo mai fer revisions dels meus aprenentatges, també és cert que jo sempre memoritzava per l´examen. Es trist, però crec que tinc una mancança brutal perquè no em van donar la possibilitat de fer connexions en els meus aprenentatges.

Per mi i com a conclusió final, la clau està en la METODOLOGIA. És la clau, mitjançant una bona metodologia (flexible, receptiva, amb col·laboradora, amb molts recursos, que atengui les necessitats dels seus infants...etc.) amb un mestre ben format.

Puc afirmar que amb una bona metodologia els mestre seran eficaços, no hi tindran problemes de conducta entre els companys dins del grup – aula, no hi haurà eixe avorriment que havia en l´escola tradicional, estaran motivats. Amb una metodologia adequada és impossible, des del meu punt de vista clar, tenir un mal grup d´infants. Consensuar les normes entre tots els infants serà un moment divertit per tots, poques normes però importants. Com treballarem amb infants molt petits, jo optaria per fer normes amb fotografies d´ells entre iguals, per exemple demanant perdó, rentar-se les mans...etc. No hauràs de tenir problemes de disciplina, pot ser tinguis un nin o nina més conflictiu però... un grup? No rotund, a mi no m´enganyen, el problema el té sa mestra.

En definitiva, una metodologia oberta que connecti amb les famílies i que tingui unes interconnexions estretes per tal de donar seguretat als infants.

Els mestres necessiten les famílies, dons per que no donar les oportunitats per tal de que entrin a l´escola?, adaptar-nos a les noves tipologies familiars i tenir eixa empatia que tots sabem que hem de tenir, però que hem de tenir de veritat.

Tenim que fer-nos unes autoavaluacions internes brutals. Escoltar als infants, a les seves inquietuds, les seves inseguretats, les inseguretats de les famílies... en definitiva acompanyar en el procés d´ensenyament – aprenentatge.

PROCESSOS COGNITIUS: ATENCIÓ, MEMORIA I INTEL·LIGÈNCIA

Avui estic amb tots vosaltres per parlar del factors psicològics implicats en l´aprenentatge.

En primer lloc parlaré dels processos cognitius tals com l´atenció, la memòria i la intel·ligència.

      ATENCIÓ

Quan parlem de l´atenció dels infants no tenim que pensar en que és un procés únic de l´infant. Tradicionalment hem sentit en moltes ocasions com els nostres mestres ens dient : és que aquest nen no presta atenció, és que sempre està despistat…etc. i tota la culpa la donava al alumne. Ara sabem que això no és així i poc a poc la comunitat educativa va conscienciant-se al respecte.

L´atenció es treballa diàriament partint dels interessos dels alumnes, motivant-los amb la curiositat i deixant-los estar entretinguts fent una tasca. Si els infants estan entretinguts amb una cosa perquè molestar-los? Estan treballant l´atenció!

 http://www.flickr.com/photos/methyl_lives/5006620274/


Han estat diverses investigacions per estudiar l´atenció, com per exemple teories de la psicometria o teories del processament de la informació.

En el procés d´atenció influeixen molts factors:

1. Factors fisiològics:

1. Causes escolars: tipus de metodologia emprada, excés d´informació, condicions físiques de l´escola, materials inapropiats, distribució horària...etc.

2. Causes extraescolars: alimentació, el descans, excés d´activitats extraescolars, estats emocionals, maltractament, mancança de rutines, malalties cròniques, discapacitats sensorials…etc.

Hi han tantes causes fisiològiques que no podem dir que és únicament culpa dels infants, quasi totes són externes als propis nins, i crec que ara la societat no dona importància a aquests factors però en canvi està molt de moda dir que aquest infant té dèficit d´atenció.

Aquest tema m´ha fet reflexionar molt, ja per la meva futura tasca docent, com a mare d´un infant de 4 anys d´edat.

2. Nivell de desenvolupament: naturalment que té molt a veure, la maduració ajuda molt i poc a poc els nins la van exercint. En un primer moment, l´atenció és molt curta i poc a poc va ampliant-se.

És per aquest motiu que tindrem que respectar el ritmes de cadascun dels alumnes i haurem de tenir com a un dels nostres objectius que els infants tinguin cada cop una atenció  més sostinguda, sempre respectant les seves individualitats.

3. Diferències individuals: seguint la línia que he esmentat en quant a les individualitats, tenim que tenir en compte que existeixen diferents estils d´alumnes a l´aula:

1. Estil Reflexiu: són més minuciosos, atents, que utilitzen blocs informatius més petits i gasten més temps en les tasques. Tenen èxit en els detalls.

2. Estil Cognitiu Impulsiu: infants que veuen les coses de forma més globals, no són tan detallistes i van directament a la tasca i aconsegueixen fer-la sense aprofundir molt. Tenen una concentració més curta.

Què dir al respecte? Tenim que tenir una metodologia que sigui capaç d´afavorir moments més detallistes en les activitats i unes altres activitats més globals per tal de treballar amb tots els infants, per donar suport a les necessitats de tots els infants de l´aula, una metodologia flexible. Ja que els infants tenen pocs minuts d´atenció haurem de triar el que és realment important, rellevant que aprenguin.

Recalcar que l´atenció no és estàtica sino que és un procés que es treballa.  Tal y com ens diu Kahneman, l´atenció depèn de moments, dels interessos que tinguin els infants en alguns moments determinats.

Hi ha tasques que es van automatitzant, la qual cosa allibera espai per a treballar altres tasques en les que hi ha que pensar. Un exemple és sistematitzar els hàbits.

Quin és el problema? que en ocasions hi han mestres que ho fan a la inversa, es a dir, mecanitzen aprenentatges que els infants haurien de fer reflexivament, un clar exemple és l´ús de les fixetes. Penso que si mecanitzem abans d´entendre una cosa, l´atenció disminueix i ens despista qualsevol cossa.

A tots ens ha passat alguna volta, estic segura. Quan pretens estudiar una cosa que no saps ni entens ens consta una barbaritat atendre al text i qualsevol excusa ens serveix per despistar-nos.

      MEMORIA:

 


 http://www.flickr.com/photos/pio1976/5813139556/



Dins dels estudis més representatius al voltant de la memòria apareixen els autors Atkinson i Shiffrin, que ens van dir que la memòria té diferents escales. En un primer moment tenim la memòria sensorial, que rep l´estimulació del nostre entorn, seleccionant els estímuls. A continuació apareix la memòria a curt termini, que té una capacitat molt limitada i que de vegades no la utilitzem correctament (jugant males passades). Dins de la memòria a curt termini trobem la memòria de treball. Aquesta memòria, a pesar de ser molt limitada intenta comprendre la informació que rep.

Reflexionant al respecte, per exemple en les fixes, els infants intenten comprendre les fixes i volen utilitzar la memòria de treball però aquests no entenen el concepte del que tenen que treballar però si que aprenen el mecanisme de fer les fixes. Realment una llàstima.

Una vegada els infants comprenen, porten aquesta comprensió a la memòria a llarg termini, per fer les assimilacions i acomodacions necessàries per tal de poder recuperar aquests aprenentatges i produir uns altres, tal i com ens postulava en Jean Piaget.

Jo al llarg de la meva escolar vaig treballar de forma incorrecta la memòria, vaig mecanitzar i si és cert que vaig aprendre a mecanitzar cosses, era una bona executora però ara, a la meva vida adulta és quan m´adoni conter que la gran majoria dels meus aprenentatges no els ha pogut recuperar perquè eren pures mecanitzacions. No vaig comprendre i per la qual cossa, no les vaig col·locar a la meva memòria al llarg termini.

Dins de la memòria al llarg termini tenim: (Tulving 1979)

      Memòria episòdica: que ens ajuda a recuperar i codificar informació d´acord a unes coordenades espai-temps. Al meu cas, m´ha passat moltes vegades que vull dir una cossa i de cop ja no la recordo.

Per tal de treballar aquesta memòria utilitzem una memòria mnemotècnica, dissenyant llocs dins de l´aula...etc.

      Memòria semàntica: que està lliure de les coordenades espai-temps. Per tal que m’entengueu és on queda informació del tipus de valors, d´estratègies de resolució de problemes. És com la informació de entendre el nostre món. Curiosament no sofreix tants oblits, tots sabem els nostres valors.

       Estratègia mnemotècnica semàntic-visual: de com relacionem les paraules que comencem a reconèixer els sons.

      Recuperació i oblit: en ocasions ens oblidem el que hem estudiat i depèn de les tècniques d´estudi. És molt eficaç fer 3 intents de recuperació que estar llegint 30 voltes el mateix text.

Per finalitzar aquesta exposició magistral de la memòria esmentar que, tradicionalment no fèiem un bon ús de la memòria i tampoc ens ajudaven a millorar-la. 

Aquest aprenentatge ha canviat en mi la perspectiva de sabre que el que els infants tinguin més memòria o no dependrà de mi com a mestra. No sabia que la forma en la que presentaré els nous continguts seran vitals. Està clar que tindré que implicar molt a tots els alumnes en les tasques i no perdre mai la visió global. Crec que és de vital importància que els infants facin interconnexions dels aprenentatges, ja que és com una tècnica per a ajudar-los a treballar aquest procés cognitiu

      INTEL·LÈNCIA:

En tercer lloc, parlaré de la intel·ligència. La societat creu que es tracta d´una cossa estàtica però sabem que no és cert. És com posar límits als aprenentatges que pot o no fer un individu. Recordem tal i com vaig dir a la meva entrada de bloc anterior, en Vigostky ens postulava que els aprenentatges mai tenien límits.

Tots nosaltres hem dit alguna volta que una persona és molt intel·ligent com si es tractés d´una cossa genètica.

Per sort, podem millorar la capacitat de la nostra intel·ligència i en conseqüència millorar la dels nostres alumnes, la clau seran sempre les connexions.

En els últims anys les escoles han donat un pas endavant i treballen les intel·ligències múltiples. Aquestes són vuit:

1. Intel·ligència interpersonal
2. Intel·ligència intrapersonal
3. Intel·ligència lingüística-verbal
4. Intel·ligència lògic matemàtica
5. Intel·ligència visual-espacial
6. Intel·ligència musical
7. Intel·ligència corporal-cinestèsia
8. Intel·ligència naturista.

Vull fer l’incís que per exemple un superdotat destacarà a totes les intel·ligències però la dificultat serà que no es desfasi en l´emocional, dels seus companys.

Personalment crec que les escoles deurien treballar aquestes intel·ligències de forma global, que totes són igual d´importants, la musical com la matemàtica.

A continuació vaig a parlar dels processos afectius: la personalitat i la motivació.

Estic estudiant una etapa d´educació infantil i sé que és una etapa molt important per a la construcció de la identitat dels infants. Els nins i nines construeixen la seva identitat a partir del mirall que tenen al seu voltant i van assumint el rol. He de tenir molta cura de no etiquetar els infants, i fer tot el possible per que no tinguin aquests rols como de “ soc roino”.

La feina del mestre és molt molt important i té molta responsabilitat ja que tindré que crear molta seguretat a l´aula, que tots es sentin amb la mateixa estima cap a la mestra. La seguretat emocional consistirà també en donar disponibilitat tant per a tot el grup com individualment. Tenir una mirada perifèrica.

La seguretat emocional també depèn de que els infants puguin preveure tot el que va a passar. Recordo que quan jo anava a l´escola mai sabia el que passaria el dia següent i vivia eixe moment amb angoixa en quan als aprenentatges.

Aquesta seguretat emocional que hauré de tenir tindrà que adaptar-se a tots els tipus d´estils cognitius dels infants que tindré a la classe, combinant metodologies que afavoreixi tant als independents de camp (creatius, experimentadors, autònoms...etc.) com als dependents de camp (fites definides, més habilitats socials, més sensibles a les claus externes que aprenen més amb motivació extrínseca...etc).

Tenir una metodologia capaç de captar l´atenció de tots els alumnes i de motivar-los.

En quan a la motivació, existeixen moltes contradiccions. Per exemple, als mestres els hi agrada la motivació intrínseca però en canvi utilitzen la extrínseca.

Tenim moltes investigacions sobre la motivació, teories conductistes, les psicoanalistes però les que són de pes actualment són les teories centrades dins de les teories cognitives.

Els principals autors són:

      Printch i de Groot: que es van fixar en les variables de dins de l´escola i que depenen dels estils d´aprenentatge dels mestres. Aquests autors ens postulen que la motivació acadèmica va al voltant dels següents components:

1.      Els components de valor: la importància que li dona l´infant a la tasca.

2.      Els components d´expectatives: quina capacitat tinc jo de realitzar la tasca, si ho faré bé o de si està per damunt de les meves capacitats. Recordem a en Vigostky (ZDP).

3.      Els components afectius i personals: determinades per la cognició i la percepció que hem tingut de les nostres expectatives.

Aquests tres components no tindrem que descuidar-los sino treballar-los de forma relacionada, ens diran el tipus de fites dels infants i les motivacions que tindran els infants.

Les fites dels infants seran de diferents tipus:

1.     Relacionades a la tasca: si ens aporta una cossa nova.

2.     Relacionada amb el jo: són les que experimenten més segons el tipus d´ensenyament que fem.

3.     Relacionada amb la valoració social:  es refereix amb l’aprovació del mestre, de la família, dels companys.

      Elliot i Deweck: van complementar la teoria anterior i ens diuen que les motivacions es mouen per dos tipus de fites i que depenen també de la concepció que un mateix té de la intel·ligència, si es veu com una cossa estàtica (fita d’execució) o modificable (fita d´aprenentatge). Depenent d´aquesta percepció haurà un tipus de fita o un altre.

És importantíssim que els docents tinguin la percepció de que la intel·ligència no és un procés estàtic, que és ampliable i que tenim que no tot el que importa són els resultats, que el procés té molta importància i que es tenen que treballar moltes variants en el procés d´ensenyament- aprenentatge.

      La teoria de Weiner.

Aquesta teoria ens diu que la motivació són les atribucions cognitives que cada infant fa de la seva trajectòria, dels seus èxits i fracassos. Segons aquestes atribucions canviaran les seves motivacions cap a les tasques.

Aquesta teoria per mi té molt de pes perquè penso que quan un infant té la percepció de que li cau mal a la mestra o que li té mania, no té aquesta motivació per aprendre.

Trobarem la indefensió apresa, que es tracta de pensar que tot el que et va bé és perquè ha tingut sort i el que et va malament és per la teva culpa.

Per finalitzar, esmentar que tenim que potenciar el funcionament de les variables internes, pensar en superar les coses,  la qual cosa fa que tindrem que no castigar ni premiar ja que d´aquesta forma crearem alumnes dependents tal i com vam veure al tema del conductisme.

Cal treballar la motivació intrínseca i per lo tant, les forces internes, i les variables internes.

Aquest aprenentatge d´aquest tema ha suposat en mi el que tinc que ser conscient de fer entendre als nins i nines  que lo important és que ells vulguin millorar, que puguin veure el que fan bé, que aprenguin mecanismes interns. Que tinguin una capacitat de metacognició, que puguin autoavaluar-se.

Que no siguin infants dependents ni de gomets verds i vermells tan de moda en l´actualitat i que jo , perdoneu, l´odi perquè crec que és molt cruel en moltes ocasions, el que sempre té el gomet vermell, quin tipus de motivació tindrà?

La clau de tot és la metodologia del mestre, que s´adapti a les característiques de tots els infants de la classe, enganxar a tots els nins i nines. El cicle que estem estudiant, per mi és fascinant perquè tots els infants tenen unes ganes d´aprendre increïble i en sento molt privilegiada al respecte, així que tinc que aprofitar aquesta condició quan estigui davant d´una classe d´infants.

EL COGNITIVISME

Aquestes tècniques sorgeixen als anys 40 i 50 per lluitar contra el conductisme, ja que es pensava que els conductistes no podien crear aprenentatges mitjançant estímuls i jo des de el meu punt de vista penso el mateix. Els cognitius diuen que els factors que intervenen en el procés de desenvolupament són: l´herència, l´experiència física, la transmissió social i l´equilibri. Tenim diferents autors cognitius i que a continuació vaig a nomenar: 

MODEL PIAGET (1896 – 1980). 

Ja tots coneixem a aquestes altures de Grau qui era en Jean Piaget i la seva obra. Els processos de assimilació i acomodació i com aquests dos processos tenen que estar equilibrats per tal de que els aprenentatges siguin recuperats a llarg termini. Per a J. Piaget els mestres de cada etapa el que tenen que fer és transformar els entorns el més rics possibles, organitzar tot per a que els propis infants arribin a l´objectiu marcat. Respecta totalment els ritmes maduratius dels diferents infants i per tant els ritmes d´aprenentatge. Crec que tenim que aturar-nos en aquesta frase. Respectar els ritmes, que cada infant arribi al nostre objectiu al seu ritme. Ho remarqui perquè actualment penso que existeixen mestres que organitzen l´espai per tal de que els infants arribin al l´objectiu quan els mestres volen. Hi ha moltes contradiccions perquè als mestres els agraden els infants ràpids i també no volen perdre el seu rol de protagonista. En Piaget postula que els infants tenen que investigar, experimentar, madurar al seu ritme, però per això tindrem que crear situacions d´aprenentatge adequats i aquesta tasca serà molt difícil perquè els currículums van totalment en desacord amb el desenvolupament natural dels infants. No tenim que estar obsessionats com a futures mestres en les avaluacions sinó prestar més importància a les metodologies. Des de la meva experiència personal, vull esmentar que jo a la meva infància, no vaig tenir l´oportunitat d´experimentar, ni d´investigar i que tots els aprenentatges per jo van ser memorístics, sense saber perquè servien i com podíem aplicar-ho a les nostres vides reals. Aquesta situació fa que jo vega com una gran oportunitat el poder investigar, crec que és un privilegi crear entorns rics, com a petits laboratoris per tal de que els alumnes gaudeixen l´aprenentatge com alguna cossa divertit i no amb les fixes o amb classes magistrals.

MODEL VIGOTSKY. 

 

En Vigostky postula que la construcció del coneixement és producte de la interacció social, on els significats els troba en el món. Els símbols i el llenguatge són eines molt importants ja que per a aquest autor, el llenguatge ens porta al pensament i no al contrari. Per a Vigostky únicament els processos que es situen en la zona de desenvolupament pròxim del nin crearan un desenvolupament en el nin. Partim del coneixement previ dels infants, què competències tenen ara, que sap fer. Aquesta es la Zona de desenvolupament real (ZDR), però amb una ajuda adequada, ja sigui del mestre, de la família, dels companys, que és la Zona de Desenvolupament Pròxima (ZDP) els nins i nines arriben al objectiu de l´aprenentatge, que és tot el que els alumnes poden arribar a saber, que es la Zona de Desenvolupament Potencial. Aquesta circumstància és una roda que mai finalitza, perquè personalment penso que l´educació no té límits. Com podem observar el rol del mestre té un paper molt important , cosa que és diferent a el rol del mestre de la teoria de J. Piaget. Jo crec que per això als mestres els hi agrada aquesta teoria perquè això de que el mestre no tingui aquest paper important és un repte. El repte de ser un guia. El mestre té que saber que ajudes té que donar i poc a poc anar retirant aquesta ajuda i deixar als alumnes que aprenguin més autònomament. Es com una bastida. Vull esmentar que és molt important per al mestre saber què informació té que presentar i com presentar-la. D´altra banda és molt important sabre les tasques que són adequades per als infants. Si estan molt per damunt del potencial dels alumnes pot crear baixa autoestima i autoconcepte i frustració. Dic que no és fàcil perquè tindrem el dia de demà 25 alumnes diferents a la classe i tindrem que ajustar els aprenentatges i objectius a tots ells. Sona una mica complicat! Però ja sabem que ser mestre no és fàcil!.   

 MODEL AUSUBEL

 



Aquest cognitiu és el que postula a la seva teoria el aprenentatge significatiu. Va ser molt crític dintre de les seves teories, i pensava que el aprenentatge per descobriment que postulava J. Piaget era un moda però ens va dir que els mestres tenen un paper fonamental per a ajudar als infants a consolidar els seus coneixements. Per Ausubel el aprenentatge significatiu es produeix quan els materials o aprenentatges són importants per als infants en qüestió, tenen significat per a ells i és per això per el que consoliden el seu propi aprenentatge. Relacionant en els meus aprenentatges de la meva infància, els mestres de la meva època no ens explicaven per a que servien les coses, el que estudiàvem, no eixíem de l´aula per aprofitar l´entorn d´aprenentatge…etc. la qual cosa penso que és terrible perquè actualment crec que he perdut molts aprenentatges ja que els meus processos d’assimilació i acomodació no estaven equilibrats i realment no entenia les coses i sols memoritzava. Un altre aprenentatge que va estudiar Ausubel ha estat el aprenentatge memorístic, que critica per que no té sentit perquè s´oblida. Quan utilitzem correctament la memòria és perquè hem fet aprenentatges significatius i van a la memòria , la qual cosa podem recuperar al llarg termini. 

MODEL BRUNNER 

Aquest cognitiu engloba les teories cognitives. He de reconèixer que aquesta teoria m´agrada molt perquè crec que tant el aprenentatge per descobriment com anar de categories més simples a altres més complexes, és fonamental per a que els infants donen estructures als aprenentatges, facin les seves connexions cognitives per tal de poder recuperar aquests aprenentatges a llarg termini.

En Brunner va postular a favor de l´aprenentatge per descobriment, de les categories i en conseqüència per l´ensenyament mitjançant un currículum en espiral (re ompliment de buits).

És importantíssim que els infants interactuen amb la realitat que els envolta i que aprofiten l´entorn per fer aprenentatges, donant pas a la creativitat.

Brunner ens diu que hi han 3 models bàsics de representació mental en els infants:

1. Representació enactiva: consisteix en la experimentació directa, xuplant, tocant, manipulant els objectes. 
2. Representació icònica: és tracta de representar mitjançant el dibuix l´objecte que ha manipulat l´infant. Tenim que tenir clar que quan alguns mestres treballen directament amb les fixes com a eina fonamental, no deixa que els nins i nines representen icònicament, ja que els hi dones el dibuix ja fet i pot ser no sigui el mateix que aquests infants tinguin en les seves ments. Penso que si no respectem aquesta etapa no sols estem llevant la creativitat dels alumnes sino també estem parant-los cognitivament.

Crec que la societat no sap el que estic dient ara mateix, crec que existeix un desconeixement total per part de les famílies del que produeix treballar mitjançant les fixes. Perdoneu per ser tan extremista però realment ho penso.

3. Representació simbòlica: en aquesta última part, els nis el que fan és representar una cossa mitjançant un símbol autoritari que no té relació amb la cosa representada.

Per finalitzar, vull esmentar que aquest tema dels cognitius per mi ha estat molt interesant, crec que per a una futura mestra és fonamental saber quin tipus d´aprenentatge vols seguir. Saber que és aprenentatge, i com vols que els teus alumnes aprenguin amb tu. Aprendre a aprendre, a ser autònoms i a trobar les seves motivacions i sobre tot a ser crítics amb tot el que els envolta, que sàpiguen que hi han diferents punts de vista però que ells tenen el seu, que descobreixin els aprenentatges investigant, preguntant amb un ambient gens hostil, totalment diferent als aprenentatges impartits pels conductistes. 

Recordo que l´any passat vaig fer un video on deia quin tipus de mestra volia ser al meu futur i ara desprès d´aquest aprenentatge, de conèixer les diferents teories, he afiançat més encara el que vull i quina línia vull seguir. 

Per acomiadar-me vull compartir amb tot vosaltres, els que esteu ara aquí llegint les meves reflexions, els meus pensaments un video que el vaig veure el primer dia que vaig començar a estudiar aquest grau. És un video que em va emocionar i que desprès d´aquest aprenentatge, m´agrada encara més. Esper que us agradi!

EL CONDUCTISME

Hola de nou, avui vull parlar del conductisme. La veritat és que el conductisme ha estat un tema molt interesant perquè per una banda m´he pogut reconèixer quan jo era una nina, les pràctiques docents dels meus mestres i per una altra banda lo desconegut del conductisme.

Vull deixar clar ,una vegada estudiat el conductisme, que aquestes teories són molt interesants per a estudiar-les, ja que des de el meu punt de vista, és bo estudiar-les amb profunditat per no aplicar-les mai. Penso que el conductisme ha donat una aportació molt important, personalment per no realitzar determinades coses ni en la pràctica docent ni en la meva vida com a mare.

Actualment, vivim a una societat on poc a poc estem caminant cap al constructivisme però sorprenentment m´ha adonat que hi han moltes pràctiques del conductisme que persisteixen actualment, tant al context escolar como al context familiar. ¿Per què ho dic? Estem cansats de veure programes de televisió on es practica totalment el conductisme, i penso que no és un tema com per a frivolitzar d´aquesta manera.
A continuació veurem un video introductori per contextualitzar el conductisme:


 

El estudiar el conductisme ha suposat en jo un gran canvi, tant com per a la meva futura docència com per a la meva experiència com a mare de un nen de 4 anys, la veritat. Sempre ens diuen que aquestes pràctiques tan meravelloses tenen uns resultats immediates però... que hi ha de raó? Els conductistes volien resultats immediats, un canvi de conducta ràpid dirigit per els adults. En poques paraules, ells pensaven que la conducta dels nens era totalment modificable amb les seves tècniques. La societat amb aquesta teoria va tenir una bona acollida perquè els resultats eren mesurables.

En el conductisme podem distingir el dos tipus: el conductisme clàssic i el conductisme operant.

El representant del conductisme clàssic va ser Paulov que va ser experimentador amb animals privats de llibertat, on aquests animals mitjançant manipulacions de estímuls els podia modificar la seva conducta. Paulov va distingir entre estímuls condicionats (que es manipulen per tal de tenir una resposta diferent) i incondicionats (no pretén manipular-los ni la seva resposta). Vull recordar el seu experiment del gos on va modificar la seva conducta quan aquest animal sentia el soroll d´una campana. Què volem dir amb açò? Des del meu punt de vista, el que explicava Paulov és que la conducta del nin es por modificar totalment com un adult vol. Jo penso que és una opinió molt discutible, crec que cada nin i nina té la seva personalitat i que hi ha que respectar-ho.

Existeixen tres tècniques del conductisme clàssic: dessensibilització sistemàtica (per a nins i nines que tenen una conducta inadaptativa, fem un disseny de forma gradual per anar modificant aquesta conducta). Exposició en viu (totalment és una teràpia de xoc i jo personalment mai l´aplicaria i finalment l´exposició d´imaginació (recreació de forma imaginària, derivada de l´exposició en viu)

D´altra banda ens trobem amb el conductisme operant. El seu màxim representant va ser Skinner. La única diferència amb Paulov és que Skinner no va fer les seves primeres investigacions amb animals privats de llibertat. Situació crec jo que contradictòria per què els animals els tenia en gàbies. 




El seu experiment es va basar en un ratolí en la seva gàbia on mitjançant reforços canviava la conducta. Crec que és moment de dir que quan reforcem conductes inadequades és molt difícil tornar enrere.

Existeixen diverses tècniques per tal de modificar i controlar la conducta:

      Reforços positius:

o   Enmollament: seleccionar una habilitat dels infants dificil o que no sap gens i el mestre li fa com passes dubdividides en tasques que el nin anirà assolint i com a recompensa serà un reforç. Ningú parla de la dependència d´aquesta utilització d´aquesta tècnica per coses externes.. Finalment crec que desenvoca en una insatisfacció on el nin mai té suficient.

o   Encadenament: la diferència de l´anterior és que el nin del resultat final que vol aconseguir ja sap fer moltes cosses.

o   Sistema de direcció de conducta mitjançant contracte: un contracte firmat per el mestre i l´alumne.  Són normes. Aquesta tècnica és per a infants més grans ( a partir dels 5 anys) perque els infants més petits no poden entendren aquesta modalitat.

      Supresió del reforç

o   Sistema d´economia de fixes: quan es donen a les respostes que nosaltres pemsem que són adaptatives una recompensa com punts o els maravellosos “gomets”. Vaig a aturar-me en aquest punt perque penso que és una tècnica que avui en dia és molt utilitzada, i contradictòriament en moltes escoles que pregonen el constructivisme, els seus mestres posen gomets als seus alumnes, concretament el gomet verd als que es porten bé i gomet vermell als nins que es porten malament. I si hi han infants que no surten de sa classe amb gomet? Com s´han portat? No ho saben. Personalment crec que els infants que sempre aconsegueixen el gomet vermell poden asumir el rol de ser els infants que es porten malament i reforçar una conducta distructiva, alhora que penso que es una mica ridiculitzar als infants, no sols davant els seus companys sino també amb les famílies dels seus companys quan aquests surtin de l´escola.

o   Sobrecorrecció : s´aplica en els casos quan el infant ha estat inadecuada, ja sigui restitutiva ( reparar alguna cosa deixant-la millor del que estava) o de pràctica positiva, quan el nin trenca alguna cosa i ho té que reparar.

o   Temps fora de reforç: retirant al nin de l´activitat quan té una resposta inadequada. Però la dificultat és que el mestre té que saber si l´activitat en que està participant el infant li agrada o no. Si l´activitat no li agrada el mestre estaria reforçant una resposta negativa per al nin.

Actualment aquesta tècnica s´utilitza molt al context escolar, és quan els mestres trauen a l´infant de l´activitat i el coloquen al racò de pensar. Per jo, pensar no és una cossa malament. Per jo és un privilegi, i el pensar , el reflexionar és una eina que jo utilitzaria per el procès ensenyament – aprenentatge.

o   Supresió de reforç: consisteix en eliminar el reforç que alimenta al infant. Quant tracta malament les coses li retirem l´atenció, per exemple. És una tècnica molt dificil per als adults i pot ser que no és bona si el mestre o l´adult està segur de complir.

o   Tutoria d´un company: hi ha un alumne tutor i un altre tutoritzat. És una aprenentatge cooperatiu però alerta! És cooperatiu si van canviant els rols sino l´autoestima quedarà marcada.

Totes aquestes tècniques que he esmentat són tècniques per mi, com a últim recurs, per a situacions limits i concretes, quan ja hem vist que altres tècniques no han funcionat. Crec que és important saber què és el conductisme en profunditat per a saber el que hi ha que reforçar i també per a saber el que no hem de fer.

Per últim, vull esmentar a en Zinmmerman que va aplicar el aprenentatge vicari, que comparteix aspectes conductistes, si les respostes dels infants són satisfactòries el nin repetirà la conducta però si són desagradables el nin tindrà menys probabilitat de repertir-se però tenint en conte que els factors biològics tenen una importància relativa en el aprenentatge.

Aquest autor va utilitzar l´aprenentatge social o vicari per aspectes més educatius i el va aplicar com aprenentatge autoregulat. S´utilitza amb infants més grossos. S´hi treballaran influències personals dels infants com l´autoeficàcia (si sap fer-ho, amb les famoses fixes de treball en educació infantil els infants no podem saber el que saben o no), els coneixements dels alumnes, la metacognició ( saber el que se), les fites ( saber el punt de partida) i els estats afectius ( és molt important, reconeixer a sí mateix). Les influències conductuals com l´autobservació, autoavaluació i l´autoreacció. Els alumnes s´hauran d´avaluar-se per anar reaccionant d´una manera o una altra. I per últim les influènies ambientals com el modelatge, comprensió verbal, l´estructura del context i de l´aprenentatge.

Per acabar vull compartir amb tots vosaltres una reflexió al voltant d´aquest tema ja que no estic gens d´acord de que les conductes siguin totalment modificables, i que els infants tinguin que ser el que nosaltres, els adults, volem o esperem d´ells. Crec que cada infant té un bagatge personal, unes característiques que els defineixen i tenen uns models d´aprenentatge diferent. La parla té un paper molt important per mi, la reflexió, el explicar les coses, el dir el que no ens sembla bé o el que no ens agrada dels infants.

Crec que l´ús d´aquestes tècniques són realment insultants per mi, per la raó de que ens expliquen el que guanyen a curt plaç, però què passa a llarg plaç? O programes d´aquests que duen a la pràctica tècniques conductistes, mai parlen de les repercusions a llarg plaç.

Actualment tenim moltes eines que podem utilitzar per donar resposta a determinades conductes, haurem d´utilitzar unes metodologies que s´adapten al nostre grup-aula i les tèniques conductistes per mi no tenen espai en la meva futura aula, sols en algun cas molt extrem i com a últim recurs després d´haver esgotat tots els altres recursos.