FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D´ENSENYAMENT- APRENENTATGE

http://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/6085668928/

Avui vaig a parlar dels factors que intervenen en el procés d´ensenyament, concretament de la interacció mestre-alumne. Sempre hem escoltat la típica frase que diu que aquest mestre té mania a aquell infant o cosses d´aquest tipus, però què hi ha de veritat darrere d´aquesta frase? Després d´estudiar aquest tema m´he adonat que tot el que jo pensava realment era ben cert. Les expectatives que el mestre té de cadascun dels infants tenen molt de pes. Hi existeixen 3 fases: 

1. La primera fase parla de l´expectativa sobre el rendiment futur dels infants basant-se en informacions anteriors. Realment jo he pogut veure aquesta primera fase en la meva experiència.

 Recordo la primera vegada que vaig tenir a la monja Sor Antònia, les seves primeres paraules cap a mi van estar que tindria dificultats amb les matemàtiques com la meva germana. Aquestes paraules hem van suposar estar totalment bloquejada a les seves classes perquè no les vaig rebre amb molta alegria la veritat. També recordo a una nina que tenia problemes econòmics i que duia l´uniform molt vellet i que la mestra realment no és que la rebutjarà sinó que no prestava l´atenció que aquesta nina necessitava i no la integrava en el grup. 

2. En una segona fase, hi apareixen les expectatives que el mestre té al voltant del aprenentatge dels infants. La manera en que les mestre o mestra es dirigeix cap a l´alumne crec que és de vital importància. 

Penso que és fonamental que els infants es valoren d´igual forma i que la interacció de mestre cap ells no sigui un punt de desmotivació o d´etiquetació. Recordo perfectament a la meva vida escolar, mestres de tot tipus, mestres realment bons i mestres que bé, no haurien de estar en contacte amb infants, de tot cor ho dic. 
Tots nosaltres quan hem estat infants érem especialistes en llegir gestos, cares, paraules…etc. i de segur que tot el que estigui llegint el meu bloc en aquest moment podrà recordar les seves vivències i veure quanta raó hi han en les meves paraules ara mateixa. Jo recordo les actituds d´afecció de alguns mestres a aquells nins i nines que eren super bons en classe i que es portaven bé Tanmateix recordo les actituds d´indiferència cap als infants que eren més passius, problemàtics i xerradors. 
La actitud de preocupació d´aquells mestres que es preocupaven dels infants que s´esforçaven molts però tenien un rendiment baix i sobre tot recordo l’actitud de rebuig cap als alumnes que no feien res i que no es portaven molt bé la veritat. Els mestres els col•locaven a la darrera fila i problema solucionat. No es preocupaven de esbrinar què passava, ni perquè no volien atendre…. Però el que jo penso és que s’avorrien la gana amb les explicacions magistrals d´aquelles religioses o mestres de l´escola tradicional.

3. En l´última fase, segons el tractament que els nins rebran, aquests infants s´adaptaran a les expectatives dels mestres. 
Tots assumíem els rols que ens hi donaven aquells mestres. 

Vull esmentar que tinc un molt bon record de la meva infància a la meva escola, encara que jo assistia a una escola tradicional, religiosa i amb moltes regles però que encara així curiosament tenia una relació boníssima amb les famílies, i això ho peraltàvem nosaltres. Hi existia una preocupació constant per tots el infants que hi convivien en l´escola la Puríssima de la ciutat d´Alzira.  Recordo les reunions de les famílies i sobre tot la bona relació de la meva mare amb totes i cadascuna de les meves mestres. He de reconèixer que aquesta situació en donava seguretat. 

Crec que podien haver estat més connectats els meus sistemes amb el context escolar però donada que era una altra època no podia ser. 
No recordo pas el meu pare anar a una tutoria de l´escola. No recordo cap pare anar a l´escola. Tampoc recordo que la meva família sabés el que jo savia fer, i si recordo el moment de l´avaluació com un moment terrible! Al llarg de la meva infantesa vaig tenir tot tipus de mestres, amb personalitats diferents però si bé és cert, que la majoria de les meves mestres mostraven característiques afectives i emocionals i alguns amb més característiques d´intel•lectuals i directius. 

Des del meu punt vista crec que un mestre té que estar molt ben preparat, ser competent, amb una formació esplèndida però amb un alt grau d´empatia i molt afectiu. Crec que els mestre d’avui dia ha de tenir qualitats dels dos extrems esmentats. 

En quant al rol del mestre, jo vaig viure amb l´existència de mestres autoritaris, crec que per l’època en la que vivíem on regnava l´escola tradicional i on aquest rol era el normal. És contradictori, per que quasi totes les meves mestres eren afectives però al mateix temps tenien un rol autoritari que empraven el càstig. Una mica estrany. Crec que aquest rol no hauria d´existir però desgraciadament, en aquesta època en la que estem , hi trobem mestres amb aspectes autoritaris. 

El rol democràtic del mestre és el que tots i cadascun de nosaltres hauríem de fomentar des del meu punt de vista clar, un mestre que no sigui pasotista com el laissez-faire, que valori el procés d´aprenentatge i no les personalitats del infants, un mestre que fomenti la comunicació de tots els infants i que fomenti la metacognició. 

Quant un grup aula està governat per un mestre autoritari com era el meu cas, quan aquest mestre eixia a secretaria o a per alguna cossa, tots els meus companys i jo, ens descontrolàvem, ens tiràvem boles de paper, ens espinyàvem..ets. Ara sé que el que ens passava era que necessitàvem un altre tipus de mestre, que ens deixés parlar, expressar-nos i sobretot que acceptés els nostres errors. Jo tenia una por terrible a equivocar-me i aquesta vivència estic segura que no la faré viure als meus futurs alumnes mai. 

Actualment treballe a un menjador escolar i intenti no tenir cap mena de diferències entre tots els nins i nines. Intent que tots tinguin la mateixa confiança en mi per a dir les cosses i intent no tenir idees prèvies d´ells. 

La nostra societat està en constant canvi i en conseqüència també els rols dels mestres, encara que hi trobem en l´actualitat mestres amb alguna pinzellada autoritària però penso o vull pensar que la professió docent està evolucionant cap a millorar aquests processos d´aprenentatge.

La controvèrsia actual pot ser que alguns mestres que tenim, no tinguin el seu rol de mestre definit, la qual cossa crea molta inseguretat per no saber què funcions té que tenir un mestre, el que s´espera dels mestres i quin estil d´ensenyament té que tenir...etc.

En aquest sentit, existeixen diferents estudis per tal de investigar si els estils d´ensenyament repercuteixen o no en la qualitat de l´ensenyament.

Podem destacar:

      Estudis de Flanders: qüestionaris que analitzaven les relacions entre mestres i alumnes. Van constatar que hi han millors resultats quan el mestre fomenta un clima agradable, si té en compte les seves opinions, si exposava preguntes per a les investigacions internes dels alumnes...etc.

      Estudis de Bennet: qüestionaris per relacionar als mestres dintre de dos grans blocs:

o       Els mes progressistes: agrupacions flexibles, motivació intrínseca, més protagonisme de l´infant.

o       Els mes tradicionals: tot el contrari, fomenten la motivació extrínseca, molta preocupació per controlar l´aula...etc.

Reflexionant al voltant d´aquest punt, puc constatar que ja es veuen com les diferències de l´escola tradicional i l´escola constructivista. Jo vaig assistir a l´escola tradicional i vaig tenir molts professors que eren totalment tradicionals, el recordo perfectament però sí es veritat que vaig tenir una sola mestra que la podria encaixar amb el bloc dels més liberals i progressistes. Recordo la motivació que va causar en mi, m´agradava aprendre i va ser una forma molt autònoma, vam treballar en grup, cossa impensable en aquella època, vaig desfruitar moltíssim en aquelles classes d´història i tinc a la senyoreta Carmen al meu cor de veritat que sí.  Ens va donar la possibilitat de anar fent col·leccions de cromos d´història. Vam fer com una espècie de llibret col·leccionable de cromos que ens els canviàvem entre els companys si els teníem repetits. Vam fer treballs en equip i sempre tenia la capacitat d´escolta per tots i cadascun de nosaltres. Van veure pel·lícules...etc una quantitat d´activitats que feien que tots els al·lots desitjarem tornar a les seves classes. Recordo també a tots els altres mestres, amb estima, si, és veritat, però els recordo com a mestres i ja està.

      Estudis de Rosenshine i Stevens: que es van centrar en el comportament instructiu del mestre i de si hi havia una correlació amb el rendiment dels alumnes. Es van fixar en 6 estratègies:

o       Es molt important com es presenten els continguts..

o       La pràctica supervisada de l´alumne per part del mestre: orientació, comprovació i comprensió del  mestre.

o       Revisió del treball assignat

o       La retroalimentació a partir de les correccions.

o       La pràctica independent de l’alumne

o       Les revisions globals per part del mestre.

Crec que és una de les tasques més difícils dels mestres, el saber quan i com presentar els continguts . Si presentem un material atractiu, motivador, i si es el moment més adequat per donar aquests aprenentatges. Està clar que mitjançant fixes o llibres de text és molt complicat. Vivim en uns entorns molt enriquidors, jo estic segura que aprofitaré tots els espais, entorns, obrir l´aula per tal de motivar els alumnes. 

Tenir una visió amplia, no únicament un únic camí. Acceptar els camins que agafen els nostres alumnes, partir dels errors i aprofitar-los per aconseguir els nous aprenentatges. Corregir les tasques, perquè sino per que manes les tasques? Els infants si tenen una retroalimentació dels seus treballs poden tenir un aprenentatge correcte i d´aquesta manera saber el que sap o no fer i tenir la possibilitat de cercar unes altres vies. Es d´aquesta manera com aconseguirem nins i nines cada cop més autònoms, amb més autocontrol i estic segura que podran fer les seves assimilacions i acomodacions per tal de portar aquests aprenentatges a les seves ments, donar-los estructura per a posteriorment poder utilitzar-los en nous aprenentatges. Per tal de fer tot aquest procés, el mestre pot ajudar amb un recordatori total de tots el continguts vistos, per exemple després d´un projecte.

Jo no recordo mai fer revisions dels meus aprenentatges, també és cert que jo sempre memoritzava per l´examen. Es trist, però crec que tinc una mancança brutal perquè no em van donar la possibilitat de fer connexions en els meus aprenentatges.

Per mi i com a conclusió final, la clau està en la METODOLOGIA. És la clau, mitjançant una bona metodologia (flexible, receptiva, amb col·laboradora, amb molts recursos, que atengui les necessitats dels seus infants...etc.) amb un mestre ben format.

Puc afirmar que amb una bona metodologia els mestre seran eficaços, no hi tindran problemes de conducta entre els companys dins del grup – aula, no hi haurà eixe avorriment que havia en l´escola tradicional, estaran motivats. Amb una metodologia adequada és impossible, des del meu punt de vista clar, tenir un mal grup d´infants. Consensuar les normes entre tots els infants serà un moment divertit per tots, poques normes però importants. Com treballarem amb infants molt petits, jo optaria per fer normes amb fotografies d´ells entre iguals, per exemple demanant perdó, rentar-se les mans...etc. No hauràs de tenir problemes de disciplina, pot ser tinguis un nin o nina més conflictiu però... un grup? No rotund, a mi no m´enganyen, el problema el té sa mestra.

En definitiva, una metodologia oberta que connecti amb les famílies i que tingui unes interconnexions estretes per tal de donar seguretat als infants.

Els mestres necessiten les famílies, dons per que no donar les oportunitats per tal de que entrin a l´escola?, adaptar-nos a les noves tipologies familiars i tenir eixa empatia que tots sabem que hem de tenir, però que hem de tenir de veritat.

Tenim que fer-nos unes autoavaluacions internes brutals. Escoltar als infants, a les seves inquietuds, les seves inseguretats, les inseguretats de les famílies... en definitiva acompanyar en el procés d´ensenyament – aprenentatge.